Grau superlatiu

És la cantitat de l'adjectiu en el seu grau més alt. Hi ha varis procediments per a construir-ho.

1.- Posant davant de l'adjectiu, els adverbis, Molt o Ben.

Eixemple: La taula és molt / ben vella.

2.- Afegint al radical els sufixos, “-íssim” (masculí), o “-íssima”, (femení).

Eixemple: Pep és importantíssim.

3.- Si l'adjectiu s'arremata en, “-bre”, el sufix que deu de posar-se és, “-èrrim”, (masculí), “-èrrima”, (femení). La, “r” original entre la, “b” i la, “e” es pert.

Eixemple: Tu eres una personalitat celebèrrima.

4.- Els adjectius arrematats en, “-ble”, canvien este sufix pel sufix, “-bilíssim”, (masculí), “-bilíssima”, (femení).

Eixemple: Eixa mòmia és horribilísima.

5.- Per un canvi total de la paraula. Açò a soles poden fer-ho un grup reduït d'adjectius.

Molt bo = Òptim.
                Molt roïn = Pèssim.
                Molt gran = Màxim.
                Molt chicotet = Mínim.

6.- Per mig d'estructures sintàctiques. Posant davant dels adjectius; lo més, lo menys, lo manco, i segons els casos, també es deu de posar darrere de l'adjectiu; com, de, o que.

Eixemple: Eix és el coche més bonico que he vist.

Els diminutius

Els diminutius són paraules derivades d'una forma lèxica base, i es construïxen per adició al radical d'uns sufixos. Els diminutius afecten tant als substantius com als adjectius.

Sufixos diminutius

“-et”, masculí. “-eta”, femení.

Eixemples: Adjectius; chicotet – chicoteta. Substantius; caminet – careta

“-iu”, masculí. “-iua”, femení.

Eixemples: Adjectiu; redoniu – redoniua. Substantiu; Gotiu – Cosiua.

“-ol”, masculí. “-ola”, femení.

Eixemples: Adjectiu; verderol – verderola. Substantiu; sequiol – camisola.

“-ico”, masculí. “-ica”, femení.

Eixemples: Estos sufixos diminutius s'apliquen molt als noms propis; Pere -> Perico – Vicenta -> Vicentica.

“-o”, masculí. “-ona”, femení.

Eixemples: Chicona.

“-i”, masculí, “-ina”, femení.

Eixemples: Ratolí - Mantellina.

“-ell”, masculí, “-ella”, femení.

Eixemples: Taulell - Portella.

En la llengua valenciana també es poden fer diminutius de diminutius.

Eixemple: Poc -> Poquet -> Poquitiu.

En valencià per a fer els diminutius dels noms propis se li lleva al nom la primera sílaba i se l'afig una, “o” al final del nom.

Eixemples: Joaquím -> Gimo -> Chimo. – Salvador -> Vadoro -> Vaoro -> Voro. – Manuel -> Nelo – Rafael -> Felo – Miquel -> Quelo – Vicent -> Cento – Benet -> Neto.

Per a fer els diminutius d'uns atres noms en valencià, se l'afig al nom el sufix, “-ot”.

Eixemples: Joan -> Joanot – Miquel -> Miquelot – Pere -> Perot – Nelo -> Nelot.

Els aumentatius

Son paraules derivades d'una forma lèxica base, construint-se per l'adicció al radical d'uns sufixos. Els aumentatius afecten tant als substantius com als adjectius.

Sufixos aumentatius

“-ot”, masculí. “-ota", femení.

Eixemples: Cullerot – Grandota.

“-aç”, masculí. “-aça”, femení.

Eixemples: Cochaç – Manaça.

Els despectius

També són paraules derivades d'una base lèxica i construïts mdiant l'adició de sufixos.

Sufixos despectius

“-uç”, masculí. “-uça”, femení.

Eixemples: Blancuç – Gentuça.

“-ol”, masculí. “-ola”, femení.

Eixemples: Verderol – Gentola.

Els artículs

Els artículs indiquen el gènero i número de les paraules que acompanyen.

Eixemple: El fi – La fi – La crisis -> Les crisis.

Existixen de dos tipos, els determinats i els indeterminats.

Determinats o Definits
 

Masculins

Els artículs masculins són, "El" i "Lo". S'utilisen d'esta manera; davant dels noms que comencen per consonant s'escriu, “el”, i davant dels noms que comencen per vocal s'escriu, “lo”, que tradicionalment va apostrofat, “l’ “.

L'artícul, “lo”, s'apostrofa quan la paraula a la que acompanya comença per haig o per vocal.

Eixemple: L’all.

Esta regla és vàlida a soles per als noms, podent-se usar l'artícul, “lo”, en qualsevol atre supost.

Eixemple. Lo carrer està molt bonico en festes.

Els artículs, “el” i “lo” en les seues formes apostrofades o elidides no es diferencien en absolut, ni gràfica ni fonèticament. ( l’ – ‘l )

L'artícul, “lo”, com masculí està tradicionalment unit a paraules com a, rei, carrer, (lo rei, lo carrer), a més de formar part de frases fetes i d'us comú, com, "Tot lo món"

Els plurals masculins mai no s'apostrofen

Femenins

El femení és, “la”, i es pot usar tant en la seua forma completa com apostrofada. S'apostrofa quan la paraula a la que acompanya comença per vocal o per haig.

Eixemples: L’universitat.

Neutre

L'artícul, “lo”, usat com artícul neutre, no s'apostrofa mai.

Eixemple: Lo que…, Lo qual…, Lo seu…

Una de les seues funcions primordials es substantivar els adjectius.

Eixemple: Adjectiu; Bo -> Substantiu; Lo Bo. Adjectiu; Agradable -> Substantiu; Lo agradable.

L'artícul neutre, “lo”, no te forma plural.

Artículs indeterminats - Indefinits
 

Concorden en gènero i número en la paraula a la qual acompanyen.

L'artícul, “U”, sol usar-se quan es referix a persones.

Eixemple: U ha menjat molt.

Davant dels demostratius, “atre, atra, atres” sol posar-se l'artícul indeterminat que corresponga en gènero i número.

Eixemple: Un atre dia escrivint ací.

Els pronoms personals

Són paraules que tenen significació ocasional, i que substituïxen al nom, (substantiu).

Els pronoms personals de 1º i 2º persona no distinguixen el gènero, a soles la tercera persona fa diferencia entre el masculí i el femení.

Els pronoms, nos i vos, quan van davant del verp s'escriuen lliures, (separats), pero quan van darrere s'unixen al verp en un guió.

Els pronoms invariables són aquells que no tenen possibilitat d'apostrofament ni elisió.

Els pronoms personals no van mai units al verp, sino sempre separats, apostrofats o units mediant guió.

Els pronoms a soles es poden posar darrere del verp, en les formes, infinitiu, gerundi, participi.

El pronom, “lo”, quan va davant d'un verp començat per consonant pren la forma, “el”.

El pronom, “los”, si va davant d'un verp, adopta la forma, “els”.

El pronom, “la”, quan va darrere d'un verp, s'unix ad ell per un guió, mai s'elida.

A soles s'apostrofa davant del verp, i sempre que este comence per vocal.

Els pronoms, “les”, "hi" i “ho”, son invariables, quan van davant del verp van lliures i quan van darrere s'unixen ad ell per un guió.

El pronom, “li”, és invariable, tant davant com darrere del verp. Si va davant del mateix, va lliure i si va darrere va unit mediant un guió. El plural de, “li”, no es, “lis”, sino, “los”, “els”.
 

A més d'estos pronoms personals, hi ha uns atres, a saber.

Nos.- 1º persona del plural. Presenta forma plural, pero es referix a una sola persona, s'usa fent referència a, papes, reis…

Eixemple: Nos, Joan Carles I

Vos.- 2º persona del plural, Presenta forma plural pero fa referència a una sola persona.

Eixemple: Com cap d’àrea, vos, deveu d’anar a Valéncia.

Vosté – Vostés. - 2º persona del singular i del plural respectivament, pero abdós fan referència a la 3ª persona, en singular i plural respectivament. S'usa com forma de cortesia, o quan no se té confiança en la persona en la que es parla.

Eixemple: Vosté, So Marià és molt interesant.

Si.- 3º persona singular. Equivalent al pronom, Se.

Ho.- 3º persona singular. No distinguix el gènero ni el número. Pot substituir en qualsevol cas al pronom, “lo”. És invariable, mai s'apostrofa. Substituïx a demostratius, (açò, allò, això), o frases sanceres.

Eixemples: Ell ven això -> Ell ho ven. – Ell compra tot lo bo -> Ell ho compra.

Eixemples de frases: ¿Quan haveu dut açò? No ho sabem. -  ¿Quan vindràs? No ho se. - Pareixia alt, pero no ho era.

En.- 3º persona. (En / Ne). No distinguix gènero ni número. Substituïx a circumstancials. Es pot usar en lloc d'un substantiu en sentit partitiu o una cantitat indeterminada.

Eixemple: ¿Tens pa?. No, no en tinc. - Quan hi haja bacores ne menjaré.

Es pot usar en lloc d'un substantiu precedit d'un cardinal, (u, dos, tres…).

Eixemple: N’han sobrat dos.

Es pot usar en lloc d'un substantiu precedit d'un quantitatiu, (molt, poc, prou…).

Eixemple: Crec que no n’ha posat prou.

Es pot usar en lloc d'un substantiu precedit d'un indefinit, (uns, alguns, cert…).

Eixemple: Sempre conta certa història, pero ne sap unes atres.

Este pronom apareix com auxiliar en verps de moviment, quan són usats de manera reflexiva.

Eixemple: Yo me n’aniré.

També pot reemplaçar al complement de la preposició, “de”.

Eixemple: Yo vullc mes d’açò. -> Yo en vullc més.

Nota: Si el modificador és un artícul, (el, la, lo, les, los, els), un possessiu, (el meu, mon, sa,…), un demostratiu, (este, eixe, aquella…) o un indefinit precedit d'un artícul, (lo mateix, l’atre…), se substituirà per un artícul, (el, la, lo, els, los, las), segons procedixca en la frase.

Eixemples: Ell ven el llibre; Ell ven este llibre; Ell ven el seu llibre; Ell ven l’atre llibre -> Ell lo ven.

Hi.- Pronom adverbial que substituïx a circumstancials de lloc. Invariable. Quan va davant de verp va lliure i quan va darrere s'unix ad este en un guió. Es pot usar de forma individual o en combinacions pronominals. Acompanya al verp haver, pero en estos casos el verp haver no deu de concordar en el restant de la frase.

Eixemples: Hi ha cases per llogar -> Correcte – Hi han cases per llogar -> Incorrecte. – Hi havia moltes gossos -> Correcte – Hi havien moltes gossos -> Incorrecte.

Acompanya també a uns atres verps com, vore, trobar, tornar… en forma reflexiva.

Eixemple: Encén la llum que no m’hi veig.

Substituïx a circumstancials de lloc i a complements introduïts per qualsevol atra preposició que no siga,”de”.

Eixemple: Anaven pel camp i tu no hi estaves.

Forma dels pronoms dèbils segons la seua posició

Plena.- Darrere del verp arrematat en consonant o diftonc, unint-se ad este per un guió.

Eixemple: Comprar-vos – Doneu-me

Reduïda.- Quan el verp s'arremata en vocal, s'apostrofa, excepte quan els pronoms son invariables.

Eixemples: Vendre-li -> Vendre’l – Mira-les -> Mira-les – Compra-ho -> Compra-ho.

Reforçada o Invertida.- Davant del verp quan este comença per consonant. Sempre va lliure.

Eixemple: Plena -> Ya te veig – Reforçada -> Ya et veig.

Elidida.- S'usa esta forma quan el verp comença per vocal o haig.

Eixemple: Si no te hagueres deixat açò. -> Si no t’hagueres deixat açò.

Quan els pronoms són invariables, no es poden elidir.

Eixemple: Ho entraren tot.
 

Fins ací la forma i us dels pronoms, pero quan a soles u acompanya al verp.

Un verp i dos pronoms. (Binàries)

S'elida el segon pronom sempre que es puga, o siga, sempre que el segon no siga, hi, ho, li, en eixe cas s'apostrofara el primer.

Eixemples: Emporta + te + el -> Emporta-te’l – Escriu + me + hi -> Escriu’m-hi

Davant del verp van apostrofats, elidits o lliures, pero mai units per un guió.

Eixemples: Vos ho diu. – Li n’oferix.

Si el verp comença per vocal o haig, el pronom s'apostrofa en el verp, no en l'atre pronom.

Eixemple: Li + lo + omplia -> Li l’omplia

Darrere del verp, les combinacions sempre van unides per un guió.

Eixemples: Aclarix + nos + les -> Aclarix-nos-les. – Ompli + te + el -> Ompli-te’l.

Un verp i tres pronoms. (Ternàries)

Si van davant del verp, el primer pronom va lliure i en forma plena, els atres dos seguixen les normes de les combinacions binàries.

Eixemple: Mon pare me + ne + hi conta -> Mon pare me n’hi conta.

Si van darrere del verp, el primer pronom va en forma plena, unit al verp per un guió, els atres dos pronoms seguixen les regles de les combinacions binàries.

Eixemple: Emporta + te + en + hi -> Emporta-te n’hi

Un verp i quatre pronoms. (Quaternàries)

Esta possibilitat és sumament rara i poques vegades es dona en la llengua parlada normalment.