Ortografia de B / P

Grafia i sò

El grafisme b, representa un sò bilabial sonor. La seua notaciò fonètica és [ b ]. També pot representar un sò fricatiu quan va entre vocals, per eixemple en, abella; en este cas la seua transcripció és [    ].

Ocasionalment s'ensordix donant una p fonètica, [ p ], quan va davant d'una consonant sorda, aixina ocorre en paraules com, dissabte. Convé tindre en conte açò per a escriure correctament.

El correlat sort de b és el sò bilabial oclusiu sort representat per la p i que transcrivim [ p ]. Este sò pot desaparéixer quan parlem, sobre tot entre una m i una s. En algunes ocasions pot articular-se una b quan vaja seguida de consonant sonora o vocal.

Eixemple: hip - nòtic.

S'escriu B

1.- En posició inicial i interior de paraula, no en final.

Eixemple: bossa, acaba.

Excepte en la preposició arcaica ab, susbtituïda en tots els usos per la preposició en. (Excepte en un passage de la missa)

2.- En els prefixos ab-, abs-, ob-, sub-, subs-.

Eixemple: abdicar, abstinència, obtindre, subdivisió, subscriure.

3.- En les paraules començades pels prefixos, bi-, ben-, bene-.

Eixemple: bisilàbic, benefici.

4.- Davant de t, pronunciada com una p.

Eixemple: dubte.

Encara que també pot aparéixer una p davant d'una t, cal no confondre estos casos en els prefixos indicats en el punt 2.

Eixemple: optimisme.

5.- Davant de d en paraules com,

Eixemple: cabdell.

6.- Darrere de m.

Eixemple: tombar.

7.- En les terminacions en, -ble, -able, -ible, -uble, -blunt, -bilitat, i en els infixos -bli-.

Eixemple: lloable, amabilíssim.

Excepte en la paraula, civilitat, derivada de, civil.

8.- Davant de r i l, sempre que pertenyga a la mateixa sílaba. Es tracta dels grups consonàntics br i bl.

Eixemple: cabra, blau.

9.- En les paraules arrematades en, -buir.

Eixemple: contribuir.

10.- En derivats de paraules arrematades en p.

Eixemple: verp --> verbal, verboide.

Encara que existixen molts casos en els quals la p es conserva.

Eixemple: colp --> colpejar, colpet.

S'escriu P

1.- En inicial, interior i final de paraula.

Eixemple: pantaix, captar, cep.

2.- Darrere de m (Vore escritura de la b punt 6).

Eixemple: impondre.

3.- Darrere del prefix ben-.

Eixemple: benparlat.

4.- En les terminacions -fop i -sílap, encara que els seus derivats o unes atres paraules de la mateixa família transformen la p en b.

Eixemple: xenòfop.

Encara que -> xenofòbia, xenòfoba.

5.- Davant de t generalment (Vore escritura de la b punt 4).

Eixemple: acceptat.

6.- En el final de la paraula quan vaja entre m i s.

Eixemple: temps.

7.- En el final de la paraula, encara que els seus derivats la transformen en b.

Eixemple: cup -> cúbic.

8.- És correcta la supressió de la p en paraules com escritor i derivades, si be en uns atres casos similars es conserva ( p + t ).

Eixemple: recepta.

9.- Es correcte també l'escritura de n + t / n + c, en lloc dels grups triconsonàntics originaris, mpt / mpc.

Eixemple: assunt, en lloc de -> assumpt. redenció, en lloc de -> redempció.

10.- Els grups triconsonàntcis dels quals la p forma part apareixen en paraules molt cultes o llatinismes, pertanyents en molts casos a nivells especialisats de la llengua o de la ciència.

Eixemple: mpt, -> impromptu; mps -> metempsícosis.

Ortografia de la S / SS / C /Ç

Grafia i sò

El sò [ s ], alveolar chiulós sort, es representa en valencià pels grafismes, s, ss, c, ç. Estes són les posicions o llocs a on apareix cada grafia.
 

La -s final o interior -s-, pot transformar-se en sonora [ z ] en contacte en algunes vocals o consonants concretes.

Per a l'escritura d'este sò hem seguit com a norma general el següent criteri.
 

S'escriu S

1.- En l'inicial de la paraula, darrere de consonant i al final.

Eixemple: suro, furs.

2.- Entre vocals, quan vaja darrere d'un prefix acabat en vocal, be siga d'orige llatí o grec. La pronunciació és d´esse sorda.
 

3.- En el prefix trans-, quan vaja seguit d'una paraula que comence per s.

Eixemple: transuar, -> trans + suar.

S'escriu SS

1.- Entre vocals.

Eixemple: necessari

2.- En les paraules que comencen per, a + s + vocal, sempre que eixa a no funcione com prefix negatiu o privatiu.

Eixemple: assimilar.

Excepte les següents paraules i els seus derivats, que es pronuncien com esse sonora.

Eixemple: ase, Àsia i asil.

3.- En les paraules començades pels prefixos des- i dis- quan la següent tinga per inicial una s. Estos prefixos indiquen, oposició, contrarietat, orige, procedència i extensió separació.

Eixemple: dissecció.

4.- En el sufix -íssim, (femenines i plurals també).

Eixemple: rectíssim.

Pero en la terminació -eísim (distinta a la que estem tractant) s'escriura en una sola S.

5.- En les paraules com les següents, en els seus derivats o que pertanygueren a la mateixa família, (substantius, adjectius o verps).

Eixemple: agressió, bessó, abscissa, espessos, ossos.

6.- En paraules que assimilen el grup rs a ss.

7.- En paraules d'etimologia no llatina.

Eixemple: Alcasser.

8.- En el final d'una paraula no apareix mai, pero podem trobar que els derivats es duplique o es conserva una sola esse. És convenient vore les regles de formació del femení i el plural.

S'escriu C

1.- En l'inicial i interior de la paraula davant de les vocals e, i, i.

Eixemple: cent.

En el final de la paraula per al sò que estem tractant, [ s ], s'usa la ç, mai la c, que sonaria com [ k ]

2.- En les terminacions, -anci, -ància, -ència.

Eixemples: ranci, elegància, desinència.

3.- En les terminacions, -ici, -ícia, -ície.

Eixemples: servici, justícia, calvície.

4.- En les terminacions, -aci, -àcia.

Eixemple: Ignaci, democràcia.

Excepte les paraules: Atanasi, gimnàsia, Anastasi, potassi, antonomàsia, Àsia, Atanasi, Eufràsia, paronomàsia.

5.- En la terminació, -ció, pero hem de tindre en conte la possibilitat d'escriure -sió, -ssió. Per a les possibilitats d'estos casos convé consultar les regles sobre la s / ss.

Eixemple: aplicació.

6.- En paraules de la mateixa família podem trobar alternances entre, c i ç, depenent únicament de la vocal següent.

Eixemple: capacitat -> capaç -> capaços.

7.- En l'interior de la paraula, formant part dels grups consonàntics heterosilàbics següents.
 

S'escriu Ç

1.- En l'interior de la paraula seguida de les vocals a, o, u, i en el final quan les paraules derivades porten c o ç.

Eixemple: alçar, tenaç (tenaços, tenacitat).

2.- En les terminacions, -ança, -ença.

Eixemple: esperança.

Excepte en les paraules que s'escriuen en s, perque no es tracta d'esta terminació.

Eixemple: defensa.

3.- En els adjectius de tres terminacions, una per al singular i dos per al plural, acabades en sò de [ s ]. El singular i el plural masculí porten ç, mentres que el plural femení porta c.

Eixemple: atroç. -> atroços, atroces.

4.- En els derivats de, -uiçar, i -uço.

5.- En els sufixos, -aç, -iç, -uç, que indiquen aument, despectivitat, implicació o propietat.

Eixemple: groguiç -> groguiça -> groguiços -> groguices.

I com estes, tota una série de paraules que porten estos sufixos en la seua forma masculina o femenina.

Eixemple: gentuça

Tenint en conte que usarem la ç quan es tracte d'estos sufixos, pero no quan es tracte de paraules primitives que porten ya estes terminacions com, tassa.

6.- Podem establir una certa correspondència entre la ç del valencià i la z del castellà.

Eixemple: valencià -> braç ** castellà -> brazo.

Encara que queden moltes paraules que no es corresponen, sobre tot quan no son d'orige llatí.

Eixemple: sucre -> azucar.

Ortografia de la S / Z

Grafia i sò

Les grafies de la s i la z representen un sò alveolar fricatiu sonor, fonèticament [ z ]. Hi ha casos en els quals una s sorda pot convertir-se en sonora, açò ocorre quan està en contacte en un sò sonor, ya siga vocàlic o consonàntic, açò els durà a ser velar. Ara tractarem en quines posicions apareix cada grafia.

S'escriu S

1.- En l'interior de la paraula entre vocals.

Eixemple: cosir.

2.- En els prefixos des i dis seguits de vocal, haig o consonant sonora.

Eixemple: desaiguar, desheretar, disgust.

3.- En els participis dels verps que no la duguen en l'infinitiu.

Eixemple: encendre -> encés, encesa, encesos, enceses.

4.- En els gentilicis acabats en, -s.

Eixemple: andalús -> andalusa, andalusos, andaluses.

Excepte en, -> suís, suïssa, suïssos, suïsses i rus, russa, russos, russes.

5.- En el femení dels substantius que indiquen ofici, professió, dignitat, càrrec o títul.

Eixemple: abat, -> abadesa, abadeses.

6.- En el masculí plural i en el femení singular i plural de els adjectius arrematats en -os.

Eixemple: glòria, -> gloriós, -> gloriosa, gloriosos, glorioses.

S'escriu Z

1.- A l'inici i en l'interior de la paraula.

Eixemple: zero, setze

2.- En el prefix, zoo-.

Eixemple: zoofília

3.- En els sufixos, -zoari, -zoic i -zou.

Eixemple: protozoari, paleozoic, mesozou.

Ortografia de la C / K / QU /Q

Grafia i sò

Les grafies de c, q, k, i els grups de lletres que sonen com un sò a soles, com qu i ch, representen el mateix sò, es tracta del sò velar oclusiu sort que fonèticament es representa per [ k ]. No obstant, cadascú dels grups de lletres i de les grafies apareixen en determinades circumstàncies com vorem:
 

S'escriu C

1.- A l'inici i en l'interior de la paraula, sempre que darrere vagen les vocals, a, o, u.

Eixemple: coure, inclupar, caure.

2.- En els grups consonàntics tautosilàbics cr i cl.

Eixemple: clau, malcregut.

3.- Al final de la paraula, encara que hem de tindre present que en els derivats poden conservar-se o transformar-se en qu, per a mantindre el sò, en este cas porta darrere les vocals, e o i.

Eixemple: fosc, -> fosca, foscor, fosques.

Esta regla és aplicable als femenins plurals dels substantius i adjectius acabats en -ca.

Eixemple: taca -> taques.

4.- Al final de la paraula, tenint en conte que la derivació pot mantindre la c o canviar-la per una g, davant de la a, o, u, o per una gu, davant de la e o la i.

Eixemple: amic -> amics, amiga, amigues.

5.- En les terminacions masculines de les paraules acabades en -fac, -fuc, -lec, -goc, -turc.

Eixemple: antropòfac (actualment, antropòfec), febrífuc, teòlec, demagoc, dramaturc.

Pero s'escriurà g o gu en les formes femenines i en unes atres derivats.

Eixemple: antropòfaga, febrífuga, teòloga, demagoga, dramaturga.

6.- En els adjectius, conspicu, inocu, perspicu, promiscu, vacu, que tenen la següent derivació;
 

Les combinacions c + u + a / e / ï son bisilàbiques.

7.- En l'adjectiu, propincu, que presenta la següent derivació,
 

Les combinacions q + u / ü + a / e / i son monosilàbiques.

8.- En l'interior de la paraula, formant part dels grups heterosilàbics següents,
 

S'escriu Q

1.- Davant de u, a l'inici i al final de la paraula, seguida de a, o.

Eixemple: quaranta, quota, equatorial.

Excepte en, vàcua, perspicua... (vore capítul, s'escriu C, punt 6)

2.- En el femení singular de l'adjectiu propincu. (vore capítul s'escriu C punt 7)

S'escriu QU

1.- A l'inici i en l'interior de la paraula quan vaja darrere de les vocals, e, i.

Eixemple: aquelles, sequiol.

2.- En el femení plural dels substantius i adjectius acabats en -ca.

Eixemple: blanca -> blanques.

3.- Quan la u d'este grup de lletres vaja seguida de, e, i, i tingam que pronunciar-la, li posarem diéresis.

Eixemple: pasqües.

Convé recordar que les combinacions q + ü + ë / i, són monosilàbiques.

S'escriu K

1.- En paraules d'orige estranger i noms tècnics de diversa procedència.

Eixemple: kàiser (Kr).

2.- En els composts del prefix kilo-.

Eixemple: kilómetro.

Encara que també és admissible l'escritura d'estes paraules en qu.

Eixemple: quilómetro.

Com es fa en uns atres casos, adaptant la fonètica a les grafies existents com ha ocorregut en;

Eixemple: caolí, quiste.

S'escriu CH

1.- En els antropònims i topònims que mantenen esta grafia per tradició.

Eixemple: March, Albuixech.

En tots els casos la ch es pronuncia com una [ k ], i no com una [ ] com fan alguns que desconeixen la fonètica valenciana d'estes paraules.

Ortografia de CH / IG / G

Grafia i so

El sò [ ], palatal africat sort, està representat en la llengua valenciana pels grups de lletres ch i ig, a més de la grafia simple g. A soles s'ha de tindre en conte el lloc de cadascuna en la paraula. Aixina, la ch pot aparéixer en qualsevol posició, excepte al final que sona com [ k ].

Eixemple: chapalló, puncha.

Deixant la -ig i la -g per al final de la paraula.

Eixemple: maig

S'escriu CH

1.- A l'inici i en l'inteior de la paraula.

Eixemple: Chufa, archiu.

Apareix també en posició final de la paraula representat pel sò [ k ] en llinages i topònims.

Eixemple: Broch, Alberich.

En este cas mai es pronuncia com [ ].

2.- En els derivats d'algunes paraules que acaben en -ig o -g.

Eixemple: caprig -> caprichos, caprichós.

Convé tindre present que hi ha paraules que deriven en g o j segons els casos i també acaben en -ig o -g. (vore S'escriu IG, punt 1)