S'escriu IG

1.- En el final de la paraula, darrere de les vocals, a, e, o, u.

Eixemple: vaig, lleig, roig, El Puig.

En estos casos el dígraf -ig sona [ ], no s'ha de pronunciar la -i- com fan alguns.

La derivació pot fer-se en j o en g, segons la vocal següent.

Eixemple: roig -> roja, rojor, roges.

Per als casos en que la derivació és ch, vore l'apartat, s'escriu CH punt 2.

2.- En el final de la paraula, darrere de consonant, en unes poques paraules, totes elles topònims.

Eixemple: Elig, Barig, Borig, Garig, Berig, Felig.

Com excepció es pronuncia la i del dígraf -ig en;

Eixemple: Calig i Tirig.

3.- En el present de subjuntiu dels verps purs del tercer grup acabats en, -gir.

Eixemple: afegir, afligir, fregir, fugir, llegir i regir, que seguixen este model,
 

S'escriu G

Solament al final de la paraula quan va precedida d'una i tònica.

Eixemple: llig.

Els derivats s'escriuran en g o en j segons la vocal que vaja darrere.

Eixemple: mig -> miger, mijana.

Ortografia de la D / T

Grafia i sò

Les grafies t i d corresponen a la fonètica dels sons [ t ] dentoalveolar oclusiu sort i [ d ], dentoalveolar oclusiu sonor. En algun cas, per fonètica sintàctica, la t al final de la paraula pot sonorisar-se per estar en contacte en un sò sonor, ya siga vocàlic o consonàntic, pero la grafia és la mateixa.

Les dos grafies poden aparéixer en qualsevol posició de la paraula excepte la d que no la trobem mai en el final absolut, encara que paraules de la mateixa família tinguen  d en lloc de t.

S'escriu D

1.- En el prefix llatí, ad.

Eixemple: admetre.

No s'ha de confondre este prefix en el at d'unes atres paraules gregues, en les quals la t sol pronunciar-se d per estar en contacte en una consonant sonora; açò ocorre en;

Eixemple: atmòsfera, atlàntic...

2.- Els participis dels verps canvien la t del masculí singular per una d en el femení, tant en singular com en plural.

Eixemple: tancat -> tancada, tancades.

Pero tancats (masculí plural).

Excepte -> absoldre, que es fa, -> absolt, absolta, absolts, absoltes, i uns atres verps com, -> moldre, coure, dir, dur, escriure, fer, riure, traure, vore, estrényer, cobrir, morir, obrir...

3.- En el grup tautosilàbic dr.

Eixemple: dragó.

4.- En molts substantius i adjectius, el masculí, tant en singular com en plural, presenta una t, pero el femení, també tant en singular com en plural, i els derivats, poden tindre una d (vore regles de la t)

S'escriu T

1.- En la terminació -bunt, en masculí tant singular com plural.

Eixemple: moribunt, -> moribunts.

Pero, moribunda, -> moribundes.

2.- En el masculí singular i plural de les terminacions, -ant (< andus), -ent (< endus) i -unt (< undus).
 

3.- En els substantius femenins acabats en, -etut i -itut.

Eixemple: inquietut, vicissitut

4.- En el masculí, singular i plural de molts substantius i adjectius, Encara que en el femení i en la seua derivació canvien la t per una d.

Eixemple: buit, buits, pero... buidar, buidor.

5.- En les paraules planes acabades en vocal + t, encara que la derivació puga transformar la t en d.

Eixemple: àcit, àcits, pero... àcida, àcides, acidea.

6.- En el grup tautosilàbic tr.

Eixemple: treballar.

7.- En els grups heterosilàbics com,
 

Ortografia de la F / V B

Grafia i sò

El sò labiodental fricatiu sonor [ v ] està representat per la grafia v en qualsevol posició. Convé dir que la distinció en respecte a la b, bilabial oclusiva sonora, es fa en la major part del Regne de Valéncia, és per tant la norma en la fonètica la distinció entre els dos sons.

Per una atra banda, la f, grafia del sò labiodental fricatiu sonor [ f ], que pot aparéixer en qualsevol posició, inclosa la final, mentres que la seua parella, la v [ v ], a soles pot aparéixer al principi o en l'interior de la paraula, pero mai en el final absolut. Pot donar-se el canvi de -f en -v- en les derivacions de paraules dins de la mateixa família.

Eixemple: serf, -> serva, servitut.

S'escriu F

1.- A l'inici, en l'interior i al final de la paraula.

Eixemple: finestra, regolfada, tuf.

Hi ha algunes paraules que en les seues derivacions transformen la f final en v.

Eixemple: serf -> serva, servir, servitut, servicial.

2.- En els grups consonàntics tautosilàbics, fr, fl.

Eixemple: fret, flama

3.- Darrere de n, quan esta forma part dels prefixos, con-, en-, in-.

Eixemple: conformar, enfilat, infondre.

4.- Darrere de m, en el prefix circum-.

Eixemple: circumferència.

5.- Darrere de m, en moltes paraules d'orige grec o grec-llatí.

Eixemple: amfíbia, gómfosis, triumfal, simfonia, limfatisme, émfasis, àmfora, triumfant.

S'escriu V

1.- En qualsevol posició de la paraula, excepte al final.

Eixemple: viage, envidar.

2.- Darrere de n, en els prefixos, con-, en-, in-.

Eixemple: convidar, enverinar, involucrar.

3.- Generalment no sol aparéixer darrere de m, excepte quan es tracta del prefix circum- i d'algunes paraules de procedència diversa.

Eixemple: circumvalació, triumvirat.

4.- En algunes derivacions de paraules acabades en f.

5.- Darrere dels prefixos ad-, sub-, trans-, tra-.

Eixemple: advertir, subvenció, transvers, travessa.

6.- En les formes del verp, Haver, (haver ó haure) quan presenten el sò de [ v ].

Eixemple: havem, haveu, havia, havies...

7.- En les terminacions del preterit imperfecte d'indicatiu dels verps del primer grup, acabats en -ar.

Eixemple: torcava, torcaves, torcava, torcàvem, torcàveu, torcàvem.

8.- En el present, primera i segona persones del plural, i imperfecte, en totes les persones, d'indicatiu d'alguns verps acabats en -eure, -iure, -oure, com.

Eixemple: deure, escriure, moure. vivim

viviu (present). vivia, vivies, vivia, vivíem, vivíeu, vivien (imperfecte)

9.- En les formes del femení, singular i plural, dels adjectius acabats en -au, -iu, -ou.

Eixemple:
 

La terminació -iu no s'ha de confondre en la mateixa que apareix en els substantius i adjectius pero que té valor diminutiu, com passa en;

Eixemple: chic -> chiquiu.

Ya que este sufixmodifica la u en els derivats.

Eixemple: chiquiu, -> chiquiua, chiquius, chiquiues.

10.- En moltes paraules que el valencià te v, presenta el castellà una b.
 

Ortografia de la G / GU

Grafia i sò

La lletra g i el dígraf gu representen ortogràficament el sò [ g ], velar oclusiu sonor. Son grafies complementaries, puix mentres la g va seguida de les vocals, a, o, u, el dígraf gu, apareix sempre davant de la, e, i.

Eixemple: gamba, gos, guanyar, disgustar.

La g presenta un sò fricatiu [ ] quan esta entre vocals. A més per fonètica sintàctica, trobem que una c al final de la paraula es pronunciada com una g en contacte d'una vocal o consonant sonora.

Eixemple: poc_lleig, rec_alt.

S'escriu G

1.- A l'inici i en l'interior de la paraula, seguida de, a, o, u.

Eixemple: gat, agost, segur

2.- En els grups consonàntics tautosilàbics, gr, gl.

Eixemple: grau, regle.

3.- En els derivats de paraules acabades en, -c, s'ha de tindre en conte que el sò de [ k ] es manté en el masculí plural.

Eixemple: rec, recs, pero, regar, regadora.

4.- En els grups consonàntics heterosilàbics següents.
 

S'escriu GU

1.- En l'inici de la paraula, sempre que la següent vocal siga, e, i.

Eixemple: guerra, guitarra.

Quan la vocal, u, s'haja de pronunciar, portarà diéresis. (gü).

Eixemple: llingüíste.

2.- En el femení plural de les paraules, substantius i adjectius, acabats en -ga.

Eixemple: mànega, -> mànegues.

Si en lloc d'acabar en -ga, ho fa en -gua, a l'hora de fer el plural haurem de posar diéresis damunt de la u per a que es puga pronunciar.

Eixemple: aigua, -> aigües.

Ortografia de la G / J

Grafia i sò

En determinades posicions les grafies de g i j representen el sò palatal africat sonor, transcrit fonèticament per [ ]. La g apareix davant de les vocals, e, i, mentres que la j ho fa davant de la, a, la, o i la, u. El sò [ ] no apareix mai en el final de la paraula, excepte casos de fonètica sintàtica.

S'escriu G

1.- Davant de les vocals, e, i.

Eixemple: gent, regirar.

Excepte quan es tracta dels grups, -ecc- i -ect- en este cas s'escriu j.

Eixemple: objecció, objecte.

I en una serie de paraules d'orige grec o hebreu com;

Eixemple: jerarca, jeroglífic, Jerònim, Jesús, Jehovà.

O estrangeres.

Eixemple: jersei.

2.- En el grup ig que es forma en l'interior de la paraula en diverses persones dels verps acabats en, -gir, darrere d'este grup apareix atra g.

Eixemple: afigga, rigga, frigga, lligga.

3.- En la posició final de la paraula la -g darrere d'una, i- o el grup -ig, darrere d'una atra vocal, representen el sò palatal africat sort [ ], pero cal tindre present que en la derivaciò pot transformar-se en sonor.

Eixemple: mig -> mija, miger, mijana...

S'escriu J

1.- Davant de les vocals, a, o, u.

Eixemple: jaure, joguet, pujar.

A més cal recordar els casos indicats en el punt 1 de, s'escriu G

2.- Darrere dels prefixos, i alguns atres.

Eixemple: adjacent, subjuntiu, conjurar.

Excepte. -> injecció, abjecció, proyecte i els seus derivats.

3.- En el plural dels substantius acabats en, -ja, la j es canvia per una, g.

Eixemple: enveja -> enveges.

4.- Deu tindre's en conte que en una mateixa família de paraules poden alternar-se les grafies, j i g, depenent sempre de la vocal següent.

Eixemple: pluja -> plujós, pluges, plugeta...

Ortografia de la L / LL / Y

Grafia i sò
 

Lo únic que tenen completament en comú estos tres sons es que els tres són sonors, lo qual supon una vibració de les cordes vocals al pronunciar-los.  A més les corresponents grafies coincidixen en representar tres sons consonàntics, no obstant, hem de recordar que la y apareix també en el dígraf ny per a indicar la palatisació del sò que dit dígraf representa.

Els dos primers sons dels que nos estem ocupant, representats per l i ll, tenen en comú la condició de ser els dos líquits, laterals i sonors. Lo que els diferència és que la l és alveolar i la ll és palatal. Un atra cosa que els unix  és el fet, tan característic de la diacronia de la llengua valenciana, d'haver una gran cantitat de paraules actuals que porten ll, fonamentalment en posició inicial. És dir, que moltes de les ll actuals, sobre tot en posició inicial, tenen el seu orige en anteriors l llatines, tal és l'intima relació que entre estos dos sons-lletres existix.

Eixemple: luna -> lluna

De fet, el valencià actual posseix molts poques paraules en l-, (inicial), perque la tendència és, com ya s'ha dit, convertir-les en ll-.

La [ l ], té una realisació dental quan va en contacte en una [ t ] o una [ d ], cosa que no afecta a la seua grafia. Eixemple: balde; [ bade ].

Per una atra banda, el problema de la [ ] ho tenim en el massa estés defecte de pronunciació de la [ ] com si fora una [ y ]. Aixina tenim;

Eixemple: pollastre -> poyastre.

Hem de fugir d'este defecte i procurar una correcta pronunciació si volem dignificar la llengua valenciana.

Respecte als últims sons, la elle i la i grega, els unix la seua condició de palatals i la sonoritat. Ara be, els diferencien que la ll és una grafia que representa una i consonant i és fricativa.

S'escriu L

Ya hem dit que normalment la lateral líquida sonora valenciana en posició inicial sol ser la ll, pot que nostra llengua tendixca a palatalisar les l- (inicials), tant en les paraules de formació popular com en les d'orige cult a neològic. Aixina, s'escriu, l.

1.- Excepcionalment en posició inicial en aquelles paraules de procedència o caràcter erudit, neològic o cult en la que la palatisació sona estranya.

Eixemple: laca, lema, lòbul.

En ocasions nos trobem en paraules cultes del mateix radical que unes atres d'orige popular que porten ll sense cap problema.

Eixemple: llet -> làctic -> llàctic.

L'us de la ll, en estos cultismes no sona, en realitat, molt estranya, possiblement, i precisament, per la coexistència en les atres formes populars palatalisades. Per açò, no hem de tindre cap inconvenient en escriure totes estes paraules en ll. (La tendència és de pronunciar-les en [ ].

2.- En posició inicial en les formes pronominals àtones, o dèbils, lo, la, los, les, li, i els artículs, la, femení singular, lo, neutre i masculí singular, les, femení plural, i los, masculí plural.

3.- En l'interior de la paraula.

Eixemple: gola.

4.- En els grups consonàntics, BL, CL, FL, GL, PL.

Eixemple: blau, clau, flama, ungla, pluja.

5.- En algunes paraules es conserva el grup TL en lo que s'observa el procés d'assimilació de la T a la L, pronunciant-se [ ll ], dos eles, i també podem trobar este grup completament simplificat en L, la tendència normal de la llengua valenciana, per lo que hem d'aceptar les dos grafies.

TL, que manifesta el manteniment del procés d'assimilació. I L, que representa la simplificació del grup, la pronunciació més corrent.

Eixemple: espatla --> espala.

La ele geminada, escrita, ( l.l ) ha desaparegut de la fonètica actual i per tant del sistema ortogràfic.

S'escriu LL

Procedent de la germinació de la l llatina, o de palatisacions de l llatines inicials, o per influència de la yot, esta grafia presenta en la actualitat unes regles d'escritura molt senzilles.

1.- Pot aparéixer en qualsevol posició, inicial, interior i al final de la paraula.

Eixemple: lliberal, filla, manoll.

2.- La grafia arcaica de TLL, s'escriu a soles en LL, en el còdic ortogràfic valencià, responent a la fonètica actual.

Eixemple: bitllet -> billet.

S'escriu Y

Procedix del grec i d'ahí que se la conega en el nom de i "grega", per a diferenciar-la de l'atra, i, denominada "llatina". Representa un sò consonàntic i s'escriu.

1.- En posició inicial de la paraula, sempre davant de, o seguida de, vocal.

Eixemple: yo, yugular.

2.- Quan va en posició interior de la paraula, sempre apareix entre vocals.

Eixemple: epopeya, yayo.

3.- Formant part del dígraf NY, per a representar la condició de palatal d'este sò nassal, [ ].

Eixemple: pinya, canya.

Hem d'insistir en recordar que les dos lletres que formen este dígraf no poden anar separades en l'escritura.

4.- En els substantius acabats en, -ent, darrere de vocal, com, afluent, sol caure's en el defecte d'escriure una lletra i entre la, u i la, e. Afluyent, és incorrecte i hem d'evitar-ho.

Eixemple: constituyent-> NO. constituent, SI.