Ortografia de la M / N / NY

Ortografia i sò

Els sons nassals valencians són tres, representats fonèticament [ m ],  [ n ] i [ ], i pels signes ortogràfics s'escriuen M / m, N / n, NY / ny, respectivament. Els tres són sonors i normalment no representen cap problema en les seues regles d'escritura.

La ny [ ], es diferència dels atres dos en que és palatal. Este dígraf és antiquíssim en la lliteratura valenciana. S'han utilisat uns atres signes gràfics per a la representació d'este sò, pero sempre ha predominat la solució que s'accepta en l'actualitat: la n seguida d'una y, que indica el caràcter palatal d'esta nassal. Recordem que unes atres llengües com el francés o el portugués, en lloc de la nostra, usen una g o una h, respectivament, per a senyalar la palatisació del sò.

La n [ n ], representa un alòfon important quan va davant d'una f o una v, en eixos casos es produix en ella un procés de labiodentalisació [ ] que no obstant no afecta o modifica a l'escritura d'esta grafia.

Eixemple: enfadar, -> [ afadár ].

Un atre alòfon d'este mateix sò, lo constituïx la nassal dental. Realisem esta quan la [ n ] va davant de les dentals [ t ] o [ d ]. En estos casos la representació fonètica del só és [ ], en lloc del seu signe de dentalisació incorporat, pero ortogràficament, com en cas anterior, el signe no varia gens.

Eixemple: pont, -> [ p t ].

També la [ n ] se velarisa [ ], pel contacte en un atre sò velar, [ k ], [ g ], pero la seua grafia seguix sent n.

Eixemple: encara, -> [ ekára ]

Convé recordar ací que el grup arcaic mp + consonant s'ha reduït en valencià a [ n ] + consonant, sent esta també la seua ortografia actual.

Eixemple: comptar, -> [ kotár ], -> s'escriu -> contar.

La nassal de comte, també se dentalisa per estar en contacte en una t, pronunciant-se [ ]. No obstant, es manté l'escritura del grup mt en esta lèxia  per qüestions etimològiques i per evitar una possible, pero improvable, confusió en les atres dos paraules homófones.

Eixemple: conte, -> castellà, cuento i conte -> castellà, cuenta.

Aixina esta paraula es manté escrita, conte.

Es conserva en alguns llocs el procés d'assimilació de la T per la N, en el grup TN, sent general la seua simplificació en N, per lo que les paraules que porten este grup s'accepten en les dos grafies.

Eixemple: cotna / cona.

S'escriu M

1.- En l'inici de la paraula, interior o final.

Eixemple: mà, poma, fum.

2.- Davant de, b, i de p.

Eixemple: gamba, sempre.

3.- En els prefixos, con-, en-, in-, (com-, em-, im-), quan van seguits d'una m.

Eixemple: emmascarillar, immortal.

Excepte: granment, l'aglutinació.

4.- En el prefix circum-, quan li seguix una otra consonant.

Eixemple: circumferència.

5.- En el grup mn.

Eixemple: indemnisar.

No obstant, esta classe de grups, com TM, TN, TL, MP, MPT,...) tendixen a desaparéixer, simplificant-se en un sol fonema després d'un procés d'assimilació. Com eixemple d'este cas nos pot servir la forma, condenar, i tots els seus derivats, que originàriament posseïa el grup mn, comdemnar, i en l'actualitat ya presenten la forma simplificada en n.

6.- Hi ha alguns casos, ya comentats anteriorment, en els que no escriurem m, sino n. Recordem-los.

a) Davant de f o de v.

Eixemple: enviar, inferior.

Excepte: triumvir, triumf, nimfa, amfiteatre, émfasis, emfisema, emfiteusis, àmfora.

b) El grup arcaic mp + consonant, ha donat, n + consonant en valencià i aixina escriurem.

Eixemple: pronte, presunció.

c) Els grups tm, ptm, també arcaics i desapareguts, en valencià s'han resolt en m, havent caigut els atres sons després dels ya coneguts procés d'assimilació i postrior simplificació.

Eixemple: semana

S'escriu N

1.- En posició inicial, i intermija de la paraula.

Eixemple: niu, càntic

2.- En els prefixos, con-, en-, in-,.

Eixemple: contraure, enllustrar, insignificant.

Excepte quan la consonant que seguix es, b, p, o m, (vore S'escriu M, punt 2)

3.- Davant de qualsevol consonant que no siga, b, p, o m, i sempre davant de f i v..

Eixemple: enveja, gandul.

S'escriu NY

1.- En posició inicial de la paraula són pocs casos i casi tots ells són de formació popular.

Eixemple: nyaular.

2.- En l'interior de la paraula.

Eixemple: vergonya.

3.- En posició final.

Eixemple: any

Recordem que el dígraf ny és inseparable. L'hem de considerar com si fora una sola lletra, igual que fem en la ll o la ch, de manera que no podem escriure, al final de una llínea, per eixemple, la n i en la següent la y, de la mateixa manera que no es separa la ll o la ch.

Ortografia de la R / RR

Ortografia i sò

El sò alveolar vibrant sonor pot ser de dos classes, simple (transcrit fonèticament [ r ]) i múltiple, (transcrit fonèticament [ ]. L'escritura d'estos sons no oferixen moltes particularitats especials.

Dos són les grafies que utilisem per a representar els vibrants alveolars, R / r, i RR / rr.

La vibrant simple [ r ], desapareix en algunes localitats valencianes i en alguns casos concrets:

a) Quan la paraula acaba en, -r o -r + consonant/consonants.

Eixemple: voler -> vole(r). dimarts, -> dima(r)ts.

b) En els infinitius, quan van seguits d'un pronom dèbil, a vegades inclòs assimilant-se a la consonant per la qual comença el corresponent pronom.

Eixemple: di(r)-li-lo, fregi(r)-lo.

Quan es tracta d'un pronom neutre, ho, la -r final de l'infinitiu es convertix en una verdadera labiodental fricativa [ v ].

Eixemple: penjar-ho, -> [ penávo ]

Igual succeïx quan en lloc d'un infinitiu es tracta del gerundi o del participi del present, la [ t ] es convertix en [ v ].

Eixemple: dient-ho, -> [ d i v o ]

Cal remarcar el caràcter comarcal-local d'estes pronunciacions.

S'escriu R

1.- El sò vibrant simple, [ r ],

a) En posició intervocàlica, interior de la paraula.

Eixemple: pera.

b) Al final de la paraula, davant de qualsevol atra consonant. Posició de sílaba travada.

Eixemple: murta.

c) Al final de la paraula.

Eixemple: cuinar.

d) En els grups consonàntics, BR, CR, DR, GR, TR, PR

Eixemple: ombra, sucre, drac, grossa, tres, apretar.

2.- El sò vibrant múltiple, [ ],

a) En la posició inicial de la paraula.

Eixemple: ratolí.

b) En la posició interior de la paraula, sempre darrere d'una atra consonant, pero pertanyent a sílaba distinta, és dir, sense formar grup consonàntic en la consonant que li precedix.

Eixemple: somriure.

S'escriu RR

1.- Sempre en posició intervocàlica, mai en posició inicial ni darrere d'una atra consonant.

Eixemple: carrer.

2.- També en les formacions compostes per un prefix acabat en vocal i una paraula començada per r, esta grafia es duplica per quedar en eixos casos en posició intervocàlica.

Eixemple: monorraïl.

Ortografia de la X

Ortografia i sò

La prepalatal fricativa sorda, la transcripció fonètica de la qual és [ ], es representa ortogràficament per mig de la grafia X / x..

Eixemple: peix.

Normalment va precedida de la vocal palatal i, dona una forta tendència a pronunciar eix increment palatal. Aixina, inclòs podem apreciar la palatisació en un increment en la forma ei davant de la x- inicial de paraula, sobre tot quan es tracta de noms de localitats, com Xixona, encara que no sempre.

Eixemple: Xixona - Xàtiva..

En molts casos la grafia x per ad este sò fricatiu del que estem parlant [ ] es correspon en la j castellana, pero no sempre és aixina, per lo que no nos podem fiar d'esta referència a la llengua castellana.
 

Com també succeïx en uns atres sons, [ p ], [ t ], [ k ], etc. quan la fricativa [ ] apareix entre uns atres sons sonors tendix a sonorisar-se ell també, fonèticament [ ], sobre tot si va en posició final de la paraula i la que li seguix comença per vocal.

Eixemple: peix ample -> [ p i   ámple ].

Pero la seua ortografia no es modifica per estos casos de fonètica sintàctica. Per això, a pesar d'estos casos, la grafia x és sempre la mateixa.

Esta grafia x representa també als sons [ ks ], sort i [ gz ], sonor que, com podem vore, són la pronunciació d'una gutural velar i una sibilant juntes, pero en el primer cas són sordes i en el segon sonores.

Eixemple: lèxic, examen, xenofòbia, oxamida.

Escritura

S'escriu X en sò de [ ]

1.- En posició inicial de la paraula, sobre tot en noms de poblacions.

Eiemple: Xativa, Xixona.

2.- En l'interior de la paraula, darrere dels diftoncs decreixents, ai, ei, oi, ui.

Eixemple: caixa, deixar, coixí, bruixa.

3.- En l'interior de la paraula, generalment darrere de la vocal i.

Eixemple: quixal.

4.- En els increments incoatius dels verps de la tercera conjugació. Est increment ( -ix- ), apareix en els presents d'indicatiu i subjuntiu i també en l'imperatiu.

Eixemple: oferixes, patixc, servixques, exigixca, ferixen, substituïx.

5.- En el final de la paraula.

Eixemple: dibuix.

S'escriu X en sò de [ ks ]

1.- En posició inicial de paraula, prefixos xeno-, xilo-, etc.

Eixemple: xilòfon, xenoil.

2.- Entre vocals.

Eixemple: proximitat.

3.- Davant de consonant sorda.

Eixemple: text.

4.- En posició final absoluta de paraula.

Eixemple: sufix.

5.- En les paraules començades pel prefix ex-, procedents de la preposició llatina de les mateixes característiques gràfiques (ex).

Eixemple: explosió.

S'escriu X en sò de [ gz ]

1.- En el prefix ex-, quan va seguida de vocal, "haig" o una consonant sonora.

Eixemple: exacte.

Este cas no és més que la sonorisació, per anar entre sons sonors de l'anterior [ ks ] vist més amunt. Pero esta regla no és molt exacta, ya que les mateixes paraules no vos sonen estranyes si la x la pronunciem [ ks ]. Es a soles una qüestió de posició del sò dins de la paraula.

Ortografia de la H

Grafia i sò

La grafia de la h (haig) no representa cap sò i la seua conservació obedix a criteris purament etimològics, encara que hi ha casos en els quals no la du la paraula originaria i en l'actualitat sí. També ocorre al revés, apareix en l'orige i no en l'actualitat.

Escritura

L'escritura d'esta lletra no te regles pròpiament dites, sino que es troba en una série de paraules i casos concrets que anem a donar.

En els prefixos grecs o llatins
 

Paraules que ya la tenen d'orige

Donem una llista d'estes paraules, sense ser exhaustiva.
 

Casos etimològics

S'escriuen sense h una série de paraules, i els seus derivats, encara que la tinguen en la seua etimologia.

Eixemple: espanyol, avorrir, ert, oroneta, ordi, orri.

Casos no etimològics

Per contra, tots els derivats del llatí octo, s'han d'escriure generalment en h.

Eixemple: huit, huitanta, díhuit, huitava, huitantena.

L'Apòstrof

Caràcter

L'apòstrof es un signe representat per una cometa, ( ' ) que es posa per a "unir" ortograficament certes paraules, que en la fonètica ya estan unides. Indica l'elisió d'una vocal. Per a que esta elisió succeïxca és condició principal que es posen en contacte dos paraules de les quals la primera d'elles acabe en vocal i la segona d'elles comence per vocal també o haig, que per ser muda permet que les paraules que comencen per eixa lletra seguixquen les mateixes regles d'escritura que les paraules que comencen per vocal.

Eixemple: l'únic, porta'l, l'àngel, d'hivern, dis-m'ho, dona-li'n.

Les paraules que s'apostrofen són sempre partícules àtones i es precisament per això per lo que tendixen a perdre la seua vocal en un intent de buscar recolzament en l'accent de la paraula a la que acompanyen, formen aixina part d'un mateix grup fònic o, en un atre sentit, d'un mateix sintagma. Per tant, quan escrivim, la paraula que pert la vocal serà sempre la partícula modificada, mai la paraula núcleu del sintagma que constituïxen juntes. I en el lloc de la vocal elidida posarem l'apòstrof per a indicar eixa elisió fonètica

És evident que quan parlem elidim moltes més vocals de les que representem en l'escritura. Les regles d'apostrofament pretenen a soles sistematisar per a la norma escrita este fenomen de la llengua parlada, ficar un poc d'orde en favor d'uns casos i perjuí en uns atres, és purament convencional. I precisament per eixa condició de signe convencional hi ha llengües que prescindixen d'ell, com el castellà, mentres que les que lo gasten creen les seues pròpies regles d'us.

Per a l'ortografia de la llengua valenciana s'ha procurat establir una norma d'us d'este signe, com la dels atres signes convencionals, que siga lo més senzilla possible per a no complicar l'escritura, sempre pensant en l'usuari.

Normes d'Apostrofament

Les paraules que poden presentar forma apostrofada son els pronoms personals dèbils o àtons: ME ('m, m'), TE ('t, t'), SE ('s, s'), LO ('l, l'), LOS ('ls), NE ('n, n'); els artículs LO/EL (l'), LA (l') i la preposició DE (d').