Els pronoms ME, TE, SE, LOS i NE s'apostrofen

1.- Darrere de verp que acabe en vocal.

Eixemple: penja'n, calla't, menja'ls, dona'm.

2.- Davant de verp que comence per vocal o haig.

Eixemple: t'esperem, l'he dut, n'has fet, s'enten, m'oblidaré.

3.- En les combinacions binàries i ternàries de pronoms, davant o darrere del verp.

Eixemple: me'ls enduc, se'ls hi penja, te'n compre, torna-li'n, anar-te'n, comprem-li'ls

Les formes LO, EL, LA

Les formes LO, EL i LA, tant si són pronom dèbils, com si són artículs, també s'apostrofen, hem d'observar que la forma de l'articul LO, de la que ací parlem es la del masculí singular, junt a EL, no la del neutre, que també s'escriu LO.

1.- Davant de paraula començada per vocal o haig.

Eixemple: l'home, l'indústria

2.- Les formes pronominals EL, LO, quan van darrere de verp o en combinacions de pronoms, seguixen les mateixes regles ya vistes per als atres pronoms.

Eixemple: menja'l, cura-me'l.

Pero el pronom femení LA, conserva sempre la seua forma sancera quan va darrere del verp, no s'apostrofa ni s'inviertix.

Eixemple: canta-la, porta-se-la

Excepcions

1.- Els artículs LO / EL i LA no s'apostrofen,

a) Quan van davant d'una paraula que comence per vocal semiconsonant.

Eixemple: el huit.

b) Quan van davant d'una paraula escrita entre cometes, o subrallada, o destacada per qualsevol atre mig, majuscules, negreta, etc.

Eixemple: el "Institut", el atre, la ortografia, La U.R.S.S.

2.- L'artícul femení, LA, no s'apostrofa,

a) Davant de les paraules, host, ira, una (referint-se a l'hora del rellonge).

Eixemple: la host, la ira, la una.

b) Davant del nom de les vocals i dels noms de les consonants que comencen per vocal.

Eixemple: la i, la o, la u, la ele, la erre, la ene.

c) Davant de les paraules començades per a- privativa.

Eixemple: la anormalitat.

L'artícul masculí, LO / EL, quan va precedit de les preposicions, A, DE i PER, es contrau en les seguüents contraccions, AL, DEL i PEL, excepte quan la paraula que seguixca a l'artícul comence per vocal o haig, en tal cas ha de seguir les regles de l'apostrofament, que predominen sobre les de la contracció en la preposició.

Eixemple: al mege -> a l'home. del coche -> de l'interés. pel camí -> per l'atre.

La preposició DE

L'atra partícula que es pot apostrofar és la preposició DE, sempre davant de paraules que comencen per vocal o haig.

Eixemple: d'estar, d'haver

Com succeïx també en l'artícul masculí, no s'apostrofa quan la paraula que li seguix comença per vocal semiconsonant.

Eixemple: de hui.

O be quan la paraula que seguix es el nom d'alguna vocal o consonant començada per vocal.

Eixemple: de a, de eme.

Quan la paraula que seguix ad esta preposició va entre cometes, subrallada, en negreta, en majuscules o destacada per algú atre mig, ni s'apostrofa ni es contrau, cas de ser un artícul.

Eixemple: de "Lo Rat Penat", de ESPAÑA, de entendre.

Finalment, recordem que, quan la preposició DE va seguida de l'artícul LO / EL, es contrau en la forma, DEL, excepte quan a l'artícul li seguix una paraula que comence per vocal o haig, en tal cas la contracció no es produïx ya que l'artícul deu apostrofar-se junt a la paraula a la que modifica. Les regles de l'apostrofament són predominants respecte a les de les contraccions.
 

El Guió

Definició

El guió és un atre dels signes ortogràfics convencionals representat per ( - ), que té com funció primordial unir, o separar, segons ho considerem, sílabes, paraules, sintagmes, oracions sanceres... També lo vorem utilisat en els texts, noveles, obres teatrals... que reflectixen diàlecs, en estos casos el guió servix per a donar entrada a l'intervenció de cada interlocutor, delimita les distintes aparicions, per lo que li deixarem a banda, dedicant-nos millor a vore quals són els atres usos d'este signe.

Us

Separació silàbica

Per a separar les sílabes de les paraules que no acaben sanceres al final d'una llínea escrita sobre paper nos servirem del guió.

Eixemple: pos-ti-guet.

Hem de reiterar-nos en que ningú dels huit dígrafs que posseïm en l'ortografia de la llengua valenciana, (ch, ig, qu, gu, ll, ny, rr, ss), poden separar els components que els formen. Aixina, podrem fer les següents separacions.

Eixemple: co-che, i-gua-lar, ra-lla, pa-sse-ra, com-pa-nyi-a, des-qui-ci, ca-rro, ca-nya.

Pero mai podrem fer les següents separacions.

Eixemple: coc-he, ig-ua-lar, ral-la, pas-se-ra, com-pan-yi-a, desq-ui-ci, car-ro, can-ya.

La separació serà sempre silàbica. No es recomana, a soles per un criteri d'estètica, que no per una atra raó, que a un extrem o a l'atre de la llínea d'escritura quede una lletra a soles, una vocal, no obstant, és perfectament permissible. És el cas d'aquelles paraules de les quales la primera o l'última sílaba està formada per una vocal a soles, sense anar precedida d'una haig.

Eixemple: a-ni-ma-ci-ó, po-nèn-ci-a.

En les atres paraules formades per prefixos més radical, i en algunes compostes per dos radicals, s'accepta la separació del prefix respecte del radical al que acompanya, o be una simple separació silàbica encara que part del prefix passe a la silaba següent.

Eixemple: tran-sac-ci-ó -> trans-ac-ci-ó. a-nar-qui-a -> an-ar-qui-a. de-so-cu-pa-ci-oó-> des-o-cu-pa-ci-ó.

No obstant, en estos casos, i perque en molts d'ells hi ha dubte, és preferible la separació morfològica, és dir, del prefix, a la silàbica, perque.

¿Con-hort, o, co-nhort?

Unió de pronoms

1.- Quan el verp acaba en diftonc o en consonant.

Eixemple: mireu-les, deixeu-vos-la, porteu-ne, penjar-se'n, anant-nos-n'hi, encetem-lo.

2.- Quan el verp acaba en vocal, en forma imperativa, i va seguida de dos pronoms, que també s'unixen entre ells per atre guió o per apòstrof segons els casos.

Eixemple: menja-te'l, dona-me'n, dona-nos-la, trenca-te'l, canta-nos-les, torna-los-les.

3.- Quan els pronoms enclítics son, ho, hi.

Eixemple: mira-ho, escriu-lo, mugant-ho, porta-hi, escriu-hi, anant-hi.

Interior del text

Farem us del guió en l'interior dels texts a on volem destacar a modo d'adició, aclariment, eixemplificació... una paraula, un sintagma, tota una frase... en un us equivalent en moltes ocasions al d'un paréntesis.

Eixemple: unes atres -que no ells- foren els encarregats...

L'Accent

Definició

L'accent es un signe ortogràfic, també convencional, que es representa per ( ´ ) ó ( ` ) que, segons lo definim, servix per a indicar la tonicitat de la paraula, posant-lo damunt d'aquella vocal de la sílaba sobre la que recau la major intensitat de pronunciació, lo que es denomina accent fonètic o prosòdic.

Clasificació de les paraules per la seua tonicitat

Normalment, les paraules es classifiquen, segons el lloc que ocupa l'accent fonètic, en tres classes,

Agudes, (o oxítones)

Planes, (o paroxítones)

Esdruíxoles, (o proparoxítones)

a) Les paraules oxítones o agudes són aquelles que porten l'accent fonètic sobre l'última sílaba.

Eixemple: escriu, agut, canà. llaurar

b) Les paraules paroxítones o planes són aquelles en les que l'accent fonètic recau sobre la penúltima sílaba.

Eixemple: arbre, escriure, roges, mistera.

c) Finalment, es denominen proparoxítones o esdruíxoles aquelles paraules que porten l'accent fonètic sobre la antepenúltima sílaba.

Eixemple: Valéncia, pròxima, Túria.

Classes d'accents gràfics

L'accent gràfic pot ser greu ( ` ) i agut ( ´ ). L'accent greu senyala les vocals tòniques obertes, quan estes s'accentuen gràficament; l'accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes s'accentuen gràficament. El valencià té sèt vocals: a, e (tancada), e (oberta) , i, o (tancada), o (oberta), u. La a es considera sempre oberta. La, i, i la, u, es consideren sempre tancades. La, e, i la, o, poden ser obertes o tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre s'accentuaran gràficament

Eixemples: tècnica, perla, tònica, porta .

Normes d'accentuació

1.- S'accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica, -a, -e, -i, -o, -u, en vocal tònica més, s, (-as, -es, -is, -os, -us), i les acabades en, -en

Eixemples: tornà, escàs, vingué, perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, arròs, ningú, tramús.

Pero no les acabades en diftonc, seguit o no de, -s.

Eixemples: renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc.

Per no ser tònica l'última vocal. Com tampoc Llombay , Alcoy, etc.

2.- S'accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions anteriors i les que contenen en l'última sílaba un diftonc seguit o no de, -s.

Eixemple: cànem, hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem, cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc..

3.- Totes les paraules esdrúixoles s'accentuen gràficament.

Eixemple: música, ciència, Valéncia, sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava.

4.- En general, els monosílaps no duen accent gràfic.

Eixemple: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en, les...

5.- Les paraules agudes acabades en, -ment, seguixen la regla general d'accentuació gràfica.

Eixemple: monument, depriment, ajuntament, document, medicament

No obstant, els adverbis acabats en, -ment, duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l'adjectiu del qual deriven.

Eixemple: contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament, amplament.

6. -Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guió no es consideren una sola paraula a efectes d'accentuació, i el verp seguix la regla general.

Eixemple: cantàrem-li una cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-nos-la, sorprén-lo.

L´Accent diacrític

La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de les normes generals, a l'us mesurat d'una accentuació que, per la seua funció, es diu diacrítica.

1.- Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat, s'accentuaran els de major tonicitat.

Eixemple: M'agrada el més de maig, mes no el que més . Te vol donar un té que té guardat. Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.

2.- Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones, (és dir, en relació vocal tònica oberta/tancada), s'accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta.

Eiemple: El forment no està molt ben mòlt . No sòlc fer mai un solc dret. Lo que aquella dòna li dona no és bo.

3.- Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d'igual tonicitat i diferent significat no es distinguixen per l'accent, sino pel context, i seguixen la normativa general.

Eixemple: Ell vol que el vol del colom siga més ràpit. El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol. Els ràpits d'este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.

Interrogatius i exclamatius

S'accentuen els interrogatius i exclamatius que tenen homógrafs homòfons no interrogatius ni exclamatius.

Eixemple: qué, quàn, cóm, quí, quànt: ¿Que quàn vindré? No sé cóm dir-ho, com tampoc sé qué dir. Lo que sí sé és de quàntes coses i de quí depén. ¡Quin embolic!

La Diéresis

Definició

El signe ortogràfic que denominem, diéresis, es representa per mig de dos punts, ( ¨ ), que es posen damunt de la vocal corresponent. Les vocals que poden portar diéresis són únicament, la, i, i la, u. Les funcions d'este signe son dos.

1.- Indicar que es produix hiat, o siga, que no es forma diftonc en les vocals.

Eixemple: ataüt, (a-ta-üt).

2.- Indicar que la, u, es pronuncía. Açò a soles es dona en les combinacions, q / g + ü + vocal, e, i.

Eixemple: qüestió, següent, aqüifer.

Us de la dieresis

Vocals, i, u, toniques

En els casos de coincidència de diéresis i accent sobre una mateixa vocal tònica, les regles d'accentuació gràfica tenen preferència sobre la diéresis.

Eixemple: país, veí, agraíem ; pero països, veïns, agraïx .

Eixemple: qüestions, llengües, aqüífer, ambigüitat.

Porten diéresis la, u, i la, i, darrere d'una vocal quan no formen diftonc ni porten accent gràfic segons les regles generals.

Eixemples: peüc, raïm, ablaürat, agraïa, roïns, raïmet, veïnat, gratuït, succeït, malaït, traïdor, agraïment, continuïtat, substituïx, sobreïx, constituïxen, fortuïta, reduïda, reduïdes .

S'exceptuen d'esta regla l'infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verps que acaben en, -air, -eir, -oir, -uir.

També la, i, y la, u, darrere dels prefixos, a-, anti-, auto-, bi-, bio-, co-, contra-, extra-, gastro-, intra-, macro-, micro-, neo-, poli-, quasi-, radio-, re-, ultra-, etc.

I la, i, dels sufixos, -isme, -ismes, -iste, -ista, -istes, -ible, - ibles.

Eixemples: aduir, agraint, reunió, contraindicació, egoisme, esgoiste, increible.